|
Marcar
la diferencia, no cal; dir-vos que les obres presentades en aquest
cicle són realitzacions de dones, no cal; assenyalar les
possibles idees que bateguen darrera d’aquestes pel·lícules,
si cal.
Les dones, els
homes, estem tots una mica cansats de parlar de diferències,
les dones cansades de sentir allò “d’obra plena
de sensibilitat’, els homes “d’obra plena de
força”. A aquestes alçades del recorregut
humà, a aquestes alçades del dolor continu que tots
patim… si, és cert, encara a conseqüència
de les moltes diferències: econòmiques, d’origen,
de gènere; ja no desitgem marcar la diferència com
a graó essencial del que volem explicar. La prova no està
superada, però les paraules si estan gastades.
Elles us explicaran
des d’una mirada de vegades molt dura (“obra plena
de força” i deixem de banda els tòpics) les
realitats crues del entorn social actual. I si, a voltes veureu
imatges plenes de sensibilitat, però poques vegades aquesta
no surt quan parlem del dia a dia vital; i, si, a voltes veureu
dolor i paraules, o llargs silencis dins del dolor, perquè
el que si que hi ha en tot aquest recorregut fílmic que
us proposem és la explicació del dolor, de com afrontar-lo,
de com entendre’l, de com conviure amb ell, de com sobreviure’l.
El recorregut
s’iniciarà amb 20 Fingers de Mania Akbari,
guanyadora del premi a la millor pel·lícula al últim
festival de Venècia. Directora, escriptora del guió,
actriu. Que ha participat com actriu a la pel·lícula
Te’ de Kiarostami, que ha estat co-directora d’un
documental, Crystal, i creadora de vídeo art.
Akbari entra ara en el dia a dia i els problemes d’una dona
i d’un home a l’Iran actual.
La segueix el
dolor fred i gris, punyent, d’Struggle de Mania
Akbari. D’Àustria surt el ganivet que talla de nou
la ferida ja oberta, teniu com a referència d’aquesta
manera de dir en l’obra fílmica a Haneke, en l’obra
literària a Thomas Bernhard.
Depuis qu’Otar
est parti de Julie Bertucelli, coproducció francesa
i belga, d’una directora que abans d’aquesta primera
obra ha estat ajudant de direcció de Kieslowski i de Iosseliani.
Des de la Geòrgia europea (ex república soviètica)
tres dones miren a Occident, el desig d’un Occident i la
nostàlgia del seu passat.
Simone Bitton,
francesa que roda un documental sobre una evidència física
construïda per remarcar les fronteres, entre Israel i Palestina,
Mur, l’altre mur de la vergonya que no ha caigut
i que mentre es construïa, de nou, Occident mirava cap a
un altre lloc.
I finalment, per
tancar el cercle, El cielo gira de Mercedes Àlvarez,
que és de casa i s’ha format al niu del documental
de creació que des de Barcelona, universitats i escoles
pretenen potenciar. Segurament aquesta realitat que gira a la
pel·lícula ens deixa l’empremta més
pròxima.
Desitgem que les
Caixes obertes de Pandora no us mostrin només els trons
del món, no volem que sigui un nou tornado o cicló
amb nom de dona. Ens queda molt més de tot això,
ens queda l’esperança i les ganes de canviar-ho,
junts, alhora. Ningú no podrà fer-ho per nosaltres.
Luz
García
|
